Esta
vegada no s’ha produït la mort de la dona, que continua ingressada
a l’hospital. No obstant això, este tipus d’agressions han de
ser denunciades públicament i són un clar exemple que les
estructures del patriarcat continuen ben presents en les nostres
vides, i que ens afecten de la manera més ferotge a través de la
violència de gènere.
La
violència de gènere suposa agressions, maltractes i assassinats,
tota una lacra que continua sent la primera causa de mort entre dones
de 15 i 44 arreu del món. Però més enllà d’aquestes agressions
físiques, que no són més que la punta de l’iceberg, la violència
de gènere també suposa agressions psíquiques com el xantatge
emocional o menyspreus a què ens sotmet la nostra parella buscant
submissió i dependència. També els cànons de bellesa que se’ns
imposa a homes i dones, l’assignació de rols a partir del nostre
sexe, les restriccions al propi cos, la discriminació laboral que
patim les dones i tot el seguit de polítiques que, amb el context de
crisi econòmica com excusa, pretenen recloure les dones a casa
perquè ens dediquem a les tasques reproductives.
Cal
tindre ben present també el model sexo-afectiu imperant que ens
empeny a establir relacions coercitives. Ens referim al mite de
l’amor romàntic per a tota la vida, al de la mitja taronja, al del
príncep blau… mites que mai no arriben i que frustren les nostres
falses expectatives envers l’amor i les relacions de parella. També
la gelosia com a eina de control de la parella i autolimitació
personal, la passivitat i submissió amb què s’educa a les dones i
el paper actiu i controlador amb què s’educa als homes. En
definitiva, es tracta de relacions de poder, desigualtat i
dependència que deriven en la creença que som posseïdors de la
persona a qui estimem. Aquest model sexo-afectiu imperant suposa, per
tant, violència de gènere dins de les relacions afectives i deriva,
com un dels exemples més dramàtics, en l’assassinat de desenes de
dones cada any a mans de la seua parella.
Des
d’Arran l’Alacantí, condemnem tot tipus de violència de gènere,
la invisibilització de totes estes violències i l’encobriment per
part dels mitjans de comunicació d’estes agressions que parlen de
víctima quan se refereixen a l’assassí masclista (un perfecte
fill sa del patriarcat) o parlen de relacions casuals i no condemnen
i assenyalen els culpables reals d’esta problemàtica. La violència
és responsabilitat de qui l’exerceix , no de qui la pateix.
El silenci ens fa còmplices i la ignorància responsables. Per això, seguirem condemnant el sistema patriarcal i totes les violències que comporta i seguirem lluitant per la total destrucció d’estos. Continuarem actives, desobedients i organitzant-nos, creient amb el propi apoderament i l’autodefensa, en la pròpia construcció de la sexualitat i en la nostra absoluta llibertat.
Trenquem
el silenci, cap agressió sense resposta.
Ni a Alacant, ni enlloc!
Ni a Alacant, ni enlloc!
